LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Els pírcings m’encanten, sempre m’han agradat. Fa uns anys que en volia un al nas. Quan li vaig dir a la meva mare, em va contestar amb un no rotund, però, desprès, em va veure tan segura del que volia i tan decidida que al final em va deixar i el meu pare no va oposar-s’hi, ja que des de el principi em deia que si estava convençuda, tirés endavant.

Un dissabte que estava a Premià, vaig veure una botiga de pírcings i tatuatges i vaig entrar per a preguntar els preus i mirar com era el lloc. El lloc estava bé, tenien cura amb la higiene i em va semblar adient. Vaig decidir ferme’l. Estava molt nerviosa, només quedava mitja hora i no deixava de menjar-me el cap pensant si faria gaire mal.

Finalment, em van fer pujar unes escales fins arribar a una petita sala. Vaig estirar-me a la “camilla”. Després de desinfectar-me el nas i posar-me una mena d’esprai, la noia va agafar l’agulla. El cor em bategava a cent i vaig tancar els ulls amb força. Va ser ràpid, sense adonar-me l’agulla ja havia passat i la noia començava a posar-me el pírcing. La veritat és que em va fer més mal quan em va posar el pírcing que quan em va clavar l’agulla, i mira que en tenia, de por!

Ara, després d’uns mesos, ja tinc el pírcing al nas que tant volia! Sóc realment feliç!

Carla